Ens necessitem els uns als altres en aquest camí

Ramon Tous, vicepresident del patronat Barcelona 4 de novembre de 2021  Discurs de presentació del Consell Assessor de la Fundació Ajuda i Esperança

En aquest singular viatge de la vida hem après a mirar, entendre i relacionar-nos. El jo personal que ens constitueix, individualitza i ens fa únics, s’ha anat fent història. I sobretot s’ha anat configurant amb l’exercici de la llibertat, les decisions, les pèrdues i els guanys. Però també hem crescut en el sí d’una família i a més hem fet camí amb els amics que ens hem triat recíprocament. Tot això ens configura com un teixit, la seva trama i el seu ordit.

L’aprenentatge, els compromisos, fidelitats, idees i creences ens han anat configurant i  sentim la necessitat de saber-nos frec a frec amb els homes i dones del nostre temps i de manera especial amb tantes persones que sovint resten invisibilitzades en la marginalització i l’oblit.

Vull ara recordar que fa molts anys, a Perpinyà, en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs de llengua catalana, en una ponència molt treballada entre professionals de diferents disciplines, es va intentar consensuar una nova definició de Salut, més enllà de la clàssica i ben coneguda de la OMS, centrada en el benestar i l’absència de malaltia. Va ser aquesta:  “La Salut es aquella manera de viure que es autònoma, solidària i joiosa”.  Va ser en aquell moment  com una veritat profètica. Vindria a dir que es més saludable viure  assumint el malestar que provoca el nostre mon que no pas gaudir d’un pretès benestar deslligat del mateix. La Salut es més un afer de l’ésser que no  de l’estar i en serien signes aquella manera de viure,  on es possible  exercir l’autonomia i la solidaritat en qualsevol grau i així finalment experimentar un gaudi, un veritable i conscient benèsser.

La nostra societat, no es cap novetat, està patint crisis constants i a tots nivells, tant de pensament moral, com de fragilitat biològica, espiritual,  antropològica. Tots, d’alguna manera ens hi trobem, per mor d’un pseudoprogrés material i en un context de consumisme marcat per una ideologia ultraliberal i per una corrupció dels valors que ens humanitzen.  La política cridada al discerniment per cercar accions de justícia i de bon govern, sucumbeix sovint en la cursa dels interessos de part o defugint els debats de fons i fent de la curta mirada, una desvinculació dels afers urgents que castiguen i enfonsen individus i malmeten solucions socials necessàries i urgents. Ara mateix els estralls de la pandèmia actual i la mateixa realitat de la  injustícia estructural que patim, incideixen de forma més punyent en les  desigualtats socials, i fan més insuportable  la realitat dels que pateixen soledat, desemparament, invisibilitat, carències i dolor.  

El nostre temps s’ha fet global, interdependent, digital, tecnològic i ambiciós. Però no sempre ha vetllat per un creixement interior on la mirada per l’altre i la preocupació pel progrés ben entès, facin possible que ningú resti al marge, descartat, empobrit i oblidat.  

La nostra i ara vostra Fundació Ajuda i Esperança va néixer amb una idea clara i pràctica. Primera, recollir el testimoni del fundador del primer telèfon de l’esperança al nostre país. El pare caputxí Miquel Àngel Terribas hi va deixar la seva empremta solidària, voluntariosa i pionera. Això era l’any 1969. Era un home fidel i que va saber captar aquella necessitat de fer-se proper als  altres a través del telèfon. La seva  mort sobtada l’any 1986, va deixar bona  llavor i una feina començada i reeixida. A través de persones amigues i sobretot de Mn. Agustí Viñas es va reprendre el timó i una nova singladura.  Hi va tenir un paper decisiu en aquell moment, el Dr. Narcís Jubany arquebisbe de Barcelona que li va atorgar constituir-se en Fundació canònica i així s’ha mantingut fins ara. 

Des d’aleshores, la Fundació ha vetllat per la seva continuïtat, atenta als compromisos fundacionals. Es a dir, ser una veu amiga que respon a la trucada de qualsevol persona, on sigui i des d’on truqui, atenent les 24 del dia i dels 365 dies de l’any. El nostra lema es el que en diem i es, una escolta activa que fa possible una atenció personalitzada, amb el màxim d’empatia possible, centrada en la persona que necessita parlar, ser escoltada, i amb qui establim un vincle humà, per petit i fràgil que sigui. Però es una baula que recupera un fons de soledat, una angoixa, una desesperació, un moment de confusió; i es fa a través del fil de la paraula que dona nom al silenci, que atén  i acompanya i si pot, allibera. Des de qualsevol situació per modesta que sigui, l’escolta i  la mateixa  paraula dita amb tendresa i estima, fan el petit miracle de l’encontre i procuren el bàlsam de saber que hi ha algú, com ell o ella mateixa, que des de l’anonimat i la confidencialitat, sap escurçar la distància, acompanyar i entendre.   

Sentim cada dia i cada nit, el respirar dels dolors, de la soledat, dels esglais de la vida, dels trencaments, de les fragilitats de l’ésser, dels patiments d’una salut, sovint mental,  malmesa, de les necessitats a frec de cor i de l’ànima humana.  Però també tenim el privilegi de sentir tantes mostres de lucidesa enmig de tot, tants somnis i esperances i de vegades el goig de compartir una vivència, ànsia, desig, que potser, qui ens truca, no pot ni sap amb qui poder compartir.  

Tot això es possible per un voluntariat que sent la fiblada del Telèfon de l’Esperança. Voluntariat cada cop més ben format a través de professionals que renoven els programes i la dedicació dins una xarxa de suport les 24h del dia per cuidar la seva pròpia salut emocional. Cal remarcar i emfasitzar que la tasca del voluntari es cabdal. Vull dir que no seria possible d’altre manera. Es justament a través d’un servei fet per voluntaris que podem atendre qui ens truca. Aquest no cerca una consulta professional, acadèmica, burocràtica. Es en la mateixa i pròpia condició del voluntariat que podem establir una conversa altruista sense cap altre credencial que la gratuïtat del voluntari que no jutja ni posa condicions.  Això es el que aconsegueix i fa possible una relació horitzontal, franca, oberta sense altres límits que els de saber escoltar i ser útils. I a més fem possible si es el cas, adreçar a qui ho necessiti al recurs social, sanitari o qualsevol altre que procuri el retorn  i redreçament a les xarxes privades o públiques que tenen cura dels serveis que necessiten. 

Des del Patronat de la Fundació i des dels treballadors i professionals que la gestionen i administren, intentem cuidar però també renovar i estar atents a les exigències i demandes d’una societat complexa i plural. Es en aquest sentit, que hem incorporat des de l’estiu de l’any 2020, el telèfon de prevenció del suïcidi (TPS). Ha estat una història de complicitat i èxit. L’Ajuntament de Barcelona a través de la regidoria de salut, envelliment i cures, va impulsar un Pla de Xoc en Salut Mental en el marc del Pla Director de Salut Mental 2016-2023. Una aposta concreta dins del Pla esmentat tenia a veure amb el suport emocional mitjançant l’atenció telefònica i en aquest sentit se’ns va demanar la nostra col·laboració per gestionar el TPS a través d’un conveni. Això ja es doncs una realitat ben reeixida. Ha suposat un rellançament de la Fundació per fer-ho possible. S’hi ha esmerçat esforç, intel·ligència i recursos. Sobretot a nivell humà. Es a dir, uns voluntaris formats en habilitats i coneixements específics, uns formadors excel·lents que hi han dedicat el millor de la seva vàlua professional, un equip de suport que vetlla per qualsevol contingència sense descans, un grup de persones ben cohesionat de la pròpia Fundació que dirigeix el TPS i administra el dia a dia de la feina. I a més disposem  d’un Comitè Assessor format per metges psiquiatres i per psicòlegs, d’institucions hospitalàries ben reconegudes com també amb la col·laboració de juristes de prestigi.   Estem molt satisfets de la feina feta, tot mantenint una actitud de servei, oberts a la necessària i continua formació i procurant mantenir sempre  una bona relació entre tots, vetllant pel nostre propi suport emocional.  

Ara mateix estem a punt d’aconseguir una nova fita que serà ben aviat una realitat. Es tracta d’una modalitat d’acompanyament a través dels missatges de “whatsapp”  i que està pensada pels joves i avalada per entitats internacionals amb qui estem en contacte de fa temps. Som conscients del nostre camí de creixement i consolidació amb la determinació de ser útils en un mon fins ara molt invisibilitzat però emergent, que cou, crema, genera sofriment i produeix víctimes a nivell personal, familiar i comunitari. Crec que hem aconseguit fer-nos presents i en tenim proves. Primer de tot a través de l’experiència personal i diària dels voluntaris. També per les complicitats  que hem anat bastint entre tots, sentint-nos  responsables i compromesos. Ara a més, disposem de dades objectives i valoracions de grup,  amb la publicació del primer llibre del Observatori de l’Esperança, dirigit pel nostre sociòleg de capçalera, Oriol Homs, i amb el suport de l’ Obra Social Fundació “la Caixa” i la Diputació de Barcelona i amb la col·laboració de persones i entitats amb noms propis. 

Bé, arribats aquí i posats a reconèixer que també nosaltres necessitem ser escoltats i recolzats, vam iniciar un procés de reflexió al sí del  Patronat, prenent exemple d’altres fundacions, sobre la idoneïtat  de crear un Consell Assessor format per persones de reconeguda vàlua personal, professional i social. El projecte l’hem anat tractant des de fa almenys un any. La pandèmia va retardar la posta a punt. Però finalment l’hem tornat a posar al dia i fruit d’una idea inicial i d’un intercanvi entre nosaltres , podem dir que hem assolit el repte. Hem triat les persones que sou aquí, en el ben entès de que no tots han pogut assistir a l’acte de presentació d’avui. L’eix fonamental de la  vostra implicació en la  Fundació Ajuda i Esperança, es el fet  que representeu d’alguna manera l’empremta, d’una ferma i transversal  societat civil catalana.  Aquesta sempre invocada societat civil catalana que ens es tan cara i tan pregona a Catalunya com a teixit social amb una decisiva i necessària veu pròpia.  Volem o almenys desitgem que la vostra presència esdevingui un signe de solidesa i fermesa en el sentit de vigilar, assessorar i fer reflexionar. Vetllar en definitiva per la bona salut de la Fundació, amb una veu crítica i diàfana que ens pugui ajudar a fer possibles els objectius i el camí per arribar-hi. Partim de persones que heu demostrat competència, capacitat, treballat prestigi i vàlua moral. I que veniu d’àmbits diversos però precisament per això complementaris en tota societat viva que s’estimi a sí mateixa. I que per tant sou factor d’una transversalitat social del tot necessària per poder tenir una mirada altruista i compromesa, on ens podem trobar,  bastint  camins de justícia i de solidaritat en un mon que tendeix a l’egoisme, la indiferència i la mediocritat ensems. El vostre bon ofici ens pot obrir portes i aconseguir complicitats que poden ser decisives pel bon curs de la Fundació. Som encara una organització humil però que cada dia ens llevem pensant que estem en el camí adient i que no podem defugir posar en ferm el que hem après. El bagatge que portem, l’experiència i el capital de tantes persones que formen la nostra Fundació, no pot restar aturada en el passat ni de bon tros emmirallada en el  present, doncs, a cada passa, l’horitzó s’eixampla i ens exigeix estar sempre a punt, com aquell  vell escoltisme per cert. Volem deixar un món millor i més endreçat. I per tan ens volem a punt i solidaris moguts per l’entusiasme i l’acció  però també posant els mitjans vàlids, per tal de ser pragmàtics, competents i prudents. En aquesta feina creiem que ens podeu ajudar molt, tot sentint-nos recolzats i posats a prova quan calgui. Per ajudar-nos a saber discernir els moments de cruïlla, de canvis de rumb,  mesurar decisions i construir els ponts necessaris per aconseguir els objectius. Creiem que es un treball ben noble, precís i on ens hi podem trobar tots  bé. I ja d’entrada us agraïm amb goig i satisfacció, la vostra resposta incondicional. Persona a persona us en donem les gràcies i valorem molt endins la vostra implicació i amistat. 

I ara deixeu-me acabar citant alguns companys col·laboradors  que han escrit a l’Observatori de l’Esperança. El Dr. Enric Armengou, ens diu: “un dels factors més determinants en el desenvolupament d’un trastorn mental es la quantitat i la qualitat de les nostres relacions interpersonals. Els trastorns mentals es generen en soledat, real o sentida, i es recuperen en societat....Com a psiquiatra, observador privilegiat del cantó fosc de les persones , veig amb il·lusió com van sorgint iniciatives enfocades a l’acompanyament del que està sol, del que es invisible i del que s’autoexclou perquè no entén la societat o no se sent ni escoltat ni acceptat. El Telèfon de l’Esperança, Amics de la Gent Gran, el Telèfon de Prevenció del Suïcidi i tantes d’altres, estan fent una ajuda en l’acompanyament al malalt mental tan revolucionària com el descobriment dels psicofàrmacs o la generalització de la psicoteràpia”. 

Nekane Navarro, especialista en ètica d’organitzacions, escriu: “la incertesa ha entrat a formar part de les nostres vides i aquest fet te un impacte determinant-i segurament demolidor en la vida de les persones més vulnerables i més enllà de la crisi social i econòmica que ha provocat la crisi de la Covid 19, ens trobem en una situació de crisi emocional que tindrà grans repercussions en un futur molt proper...no es suficient saber què fem, hem de poder conèixer el que estem aconseguint si realment volem provocar canvis reals en la vida de les persones...ara tenim certeses que venen a refermar les intuïcions... i aquestes certeses ens donaran la informació necessària per maximitzar el valor que aportem i per contribuir a la millora de la vida de les persones que necessiten un suport en un moment complicat. Possiblement som totes”.  

En Sergi Garcia, psicòleg i coordinador del TPS, remarca: “De mica en mica, a través del diàleg, l’escolta va teixint una relació humana amb la persona, un contacte podríem dir, entre cor i cor, o entre ànima i ànima. I es precisament aquest contacte humà en l’aquí-i-ara, en un clima d’acceptació, respecte i comprensió, el que permet, que la persona que ens truca angoixada, desesperada, abatuda, amb un profund sentiment de solitud o de pèrdua o amb qualsevol altre malestar psicològic es pugui anar alleugerint perquè descobreix que hi ha un altre per a mi, hi ha algú disposat a acollir-lo, escoltar-lo i oferir-li el temps que es mereix i necessita”. 

L’Oriol Homs, director de l’OBE, encapçala la publicació, apostant perquè aquesta esdevingui un punt de trobada, de reflexió i proposició sobre com afrontar les tensions emocionals de la població que generen les transformacions socials, econòmiques i culturals del nostre temps, per tal de posar les bases pel desenvolupament d’una societat de benestar per tota la ciutadania”.  

I deixeu-me citar a la Directora de la Fundació, l’Esperança Esteve, que naturalment porta el nom del Telèfon de l’Esperança per exigències del guió i que en la seva introducció del OBS, ens encoratja afirmant: “Som una entitat compromesa amb el món en que vivim. Cap patiment ens es aliè. No ens mou el guany sinó la contribució modesta per millorar el benestar de les persones i de la societat”. Crec no es pot dir més millor. 

Només vull afegir que tot plegat es un esforç i una responsabilitat lliurement acceptada, de tots nosaltres, dels que al llarg dels anys ho han fet possible i dels que vindran. En definitiva, es donar sentit al viure, sensibles a la condició humana en tots les seves expressions, i sabent que ens necessitem els uns als altres en aquest camí de llibertat, justícia i solidaritat. Gràcies doncs a tots els que ens heu fet el regal de compartir aquesta aventura, constituint  avui mateix aquesta Comissió Assessora de la Fundació Ajuda i Esperança i us  donem ara i aquí la més cordial benvinguda en nom de tot el  Patronat i la seva presidenta.