Després del suïcidi

Autora

Cecília Borràs: Doctora en Psicologia per la UB, docent a diferents institucions i presidenta fundadora de l’Associació Després del Suïcidi - Associació de Supervivents (DSAS).

Recorda que pots descarregar el teu exemplar de l'Observatori de l'Esperança tant en català com en castellà.

Descarrega l'Observatori 2020 (CAT/CAST)

La mort ha esdevingut notícia diària a causa de la pandèmia de la Covid-19. Les dades ens acosten, diàriament, a una gravetat a escala mundial: una infecció vírica que pot provocar la mort necessita mesures de prevenció indiscutibles, a fi i efecte de minimitzar-ne els contagis i, per tant, les morts.

Les estadístiques sobre el suïcidi ens mostren la realitat d’un problema social, però no l’expliquen. Ens fan conèixer la magnitud d’un problema de salut molt important, gairebé un milió de morts cada any arreu del món, més de 3.500 a Espanya, prop de 500 a Catalunya. Aquestes xifres aprofundeixen en la soledat del dolor dels supervivents, dels que hem viscut una mort per suïcidi. I no es fa res?, la televisió, els mitjans… no ho diuen, no en parlen. Això és el que ens diuen els supervivents quan arriben a la nostra seu.

Aportar només dades als mitjans de comunicació, amb el sol objectiu de conscienciar socialment, pot ser força difícil, atesa la complexitat de la conducta suïcida. Seria fins i tot empobrir una realitat impossible de captar en el seu significat més profund.

Les xifres aclaparadores sobre el suïcidi passen desapercebudes, possiblement perquè no van acompanyades de l’anunci de les mesures de prevenció necessàries per evitar aquestes morts. Per això és una dada tan fugaç en la memòria col·lectiva, encara que es publiqui cada any.

A més, durant molts i molts anys ha existit un acord tàcit, a tots els manuals d’estil dels mitjans de comunicació, de no parlar del suïcidi, per por de l’efecte crida, l’anomenat Efecte Werther [1]. En aquest entorn, l’acord es va trencar el 26 d’octubre del 2012, quan el Diario de Sevilla va publicar una notícia amb aquest titular: Un home se suïcida hores abans de ser desnonat. A partir d’aquest moment van anar apareixent més i més titulars en la mateixa línia, donant a entendre a la població la vinculació del suïcidi amb el fet d’arruïnar-se, perdre la feina, desnonaments… Eren titulars que establien el suïcidi “només” com un efecte causal, i presentaven fins i tot aquest comportament com una “solució” a un problema de salut, o a una situació personal difícil.

"La història del suïcidi no és res més que una història de dolor, o millor dit, una història individual i social del dolor".
Ramón Andrés, Semper Dolens 

La situació de crisi econòmica d’aquell moment tenia una cara amarga i dolorosa: persones, probablement amb una certa vulnerabilitat, sense recursos i sense suport, eren la notícia. Les vides de persones anònimes mortes per suïcidi estaven fatalment destinades a esdevenir notícia, només per la tragèdia del seu final.

La situació viscuda arran de la pandèmia de la Covid-19 estén les seves conseqüències a una situació que anomenem sindèmica, per la concurrència dels factors socials i personals que la pròpia epidèmia té i tindrà en cadascun de nosaltres.

No podem obviar l’alta vulnerabilitat emocional i el risc que poden abocar a conductes suïcides. Com més conductes suïcides hi hagi, més probabilitats hi ha que se segueixin produint. Això es deu al fet que tot comportament no només necessita legitimació, sinó que, de la mateixa manera, qualsevol comportament crea legitimitat pel sol fet d’existir, per la seva existència, i ja no diem per la seva repetició [2].

El suïcidi mai no és una solució, tot i que es percep així per part de qui, sovint, havia verbalitzat no puc més…, estareu millor sense mi…, etc. Són pensaments que obeeixen a una percepció subjectiva i distorsionada de la persona que es troba atrapada en una situació laberíntica, buscant i no buscant alhora solucions i/o sortides al seu malestar emocional.

Els supervivents voldríem haver tingut aquesta darrera oportunitat d’haver parlat abans. En el fons, és un desig d’haver salvat el nostre ésser estimat

Aquest malestar emocional commociona profundament els que ens hem quedat, provocant un sentiment freqüent i sostingut de culpabilitat: No vaig saber ajudar-lo/la…, no vaig saber protegir-lo/la…, no he estat a l’altura…, no vaig saber/no vaig veure el seu patiment…, etc. La percepció de la persona morta per suïcidi respecte a nosaltres mateixos ens confon i ens pertorba al mateix temps; la seva mort qüestiona la capacitat d’ajuda que hauríem pogut donar-li.

El testimoni de persones que s’han trobat en aquest límit vital ens explica que existeix una dificultat en la comunicació, quan la persona s’allunya d’allò que li interessa, que li agrada i que, en definitiva, el lliga a la vida. Sense adonar-se’n, “se’n va” de la relació amb els altres, i fins i tot se’n va de les seves necessitats per viure. Tot sense gairebé adonar-se’n, dia rere dia, i al seu voltant es viu com un temps de tristesa, però també com una temporalitat. La persona, però, s’allunya igualment de la seva capacitat de comunicació.

D’altra banda, trobem la por a compartir els pensaments de fer-se mal a un mateix. Parlar-ho, convertir en paraules el pensament que hom imagina, o pensa, esdevé una realitat plausible, amb el temor de no ser pres seriosament, i de ser jutjat pel que diu, pel que sabem d’aquella persona o pel que n’esperem.

Els supervivents voldríem haver tingut aquesta darrera oportunitat d’haver parlat abans. En el fons, es tracta del desig d’haver salvat la persona que estimàvem. En el nostre procés de dol imaginem com podria haver estat la darrera conversa, com tot hauria pogut ser diferent arran d’aquest moment. El nostre camí és buscar, contínuament, algun escrit, alguna nota per comprendre: Inútilment busco durant mesos i mesos una carta que em parli de les seves tristeses, un diari, alguna nota perduda, doblegada dins d’alguna butxaca o al portamonedes. Mentre remeno les seves coses em sento com una mare tafanera i me n’avergonyeixo… [3]

Aquells supervivents que han tingut “la sort” de trobar aquesta nota (només un 15% de les persones mortes per suïcidi deixen una nota, o un missatge) tenen sentiments contraposats, ambivalents: si dius que m’estimes, per què ho has fet?..., etc. Pot ser igualment que la nota, o el missatge, s’escrivís en un moment de pensament desordenat, sense comprensió i, en casos extrems, és fins i tot xocant. Segons Critchley, les notes són un intent d’establir una comunicació i són, també, un signe que la persona no vol morir sola, sinó acompanyada pel destinatari de la nota. [4]

Les notes de comiat han evolucionat com han evolucionat també les maneres de comunicar-nos. En els darrers anys, en molts casos s’ha fet servir una eina tecnològica, un telèfon, per missatgeria (SMS), avui dia per WhatsApp, mitjançant missatges escrits, de veu, en vídeo o fins i tot amb emoticones, com un comiat més subtil. Existeixen exemples, sobretot entre la gent jove, de l’ús de les xarxes socials com a testimoni del darrer missatge. El telèfon està present a les nostres vides com un mitjà de comunicació que era impensable fa només deu anys.

Finalment, al segle XXI, disposem d’un canal de comunicació, una línia de telèfon orientada, preparada i de fàcil accés perquè les persones puguin parlar i compartir sense por de ser jutjades, i que quan encara tenen capacitat dins l’estat d’ambivalència davant d’un camí sense tornada, busquin i desitgin, en el fons, ser salvades.

Els supervivents veiem, en el Telèfon de Prevenció del Suïcidi que ofereix la Fundació Ajuda i Esperança, aquella oportunitat que nosaltres no vam tenir, o que no ens van deixar tenir. A aquest tipus de telèfons, als EUA, se’ls coneix com a “Línia de la Vida” (Life Line). També als EUA, el suïcidi és la segona causa de mort entre els nens/joves de 10 a 24 anys, una dada esfereïdora, que ens hauria de fer reflexionar a tots com a membres d’una societat globalitzada.

El suïcidi entristeix el passat i cancel·la el futur, i depèn, de manera regular i intel·ligible, de magnituds que caracteritzen l’estat d’una societat [5]. A diferència de la situació que es vivia fa anys, cal que els mitjans abordin aquest tema, a fi i efecte que la societat prengui consciència de la seva existència i de la seva gravetat, i pugui oferir les mesures actives de prevenció, en una feina transversal cap a una societat madura, sense tabús, que pugui dir, alt i clar, “Si et trobes en una situació difícil, truca’ns. Parlar pot salvar vides”.

Al segle XVIII, a La flauta màgica, Mozart ensenyava com parlar salva una vida. Potenciem entre tots aquest Efecte Papageno. [6]

[1] Es coneix com a Efecte Werther el fet de llevar-se la vida perquè algú altre se l’ha llevat. El nom d’aquest efecte procedeix de l’obra de Goethe Les penes del jove Werther, on el protagonista pateix tant per amor que acaba llevant-se la vida (N de la T).

[2] Cardús, S., & Estruch Gibert, J. (1988). Plegar de viure: Un estudi sobre els suïcidis. Edicions 62.

[3] Piedad Bonnett (2013). Lo que no tiene nombre. Ed. Alfaguara.

[4] Simon Critchley (2015) Apuntes sobre el suicidio. Ed. Apha Decay.

[5] Cristian Baudelot y Roger Establert (1984) Durkheim y el suicidio. Ed. Perfiles Claves.

[6] Es coneix com a Efecte Papageno el fet de confrontar una persona de conducta suïcida amb altres persones que van passar per la mateixa situació, no van dur a terme el suïcidi, i se’n van sortir. El nom d’aquest efecte prové d’un dels personatges principals de l’òpera La Flauta Màgica, de Mozart, un home humil que intentarà suïcidar-se al llarg de l’obra i a qui tres follets acaben convencent que no ho faci, i li ensenyen altres alternatives i possibilitats (N de la T).