Autor

Enric Armengou Psiquiatre d’ITA Especialistes en Salut Mental i de l’Hospital Nen de Déu. Professor a la Universitat Abat Oliba. Membre del Patronat de la Fundació Ajuda i Esperança. Voluntari del Telèfon de Prevenció del Suïcidi i del Telèfon de l’Esperança.

Recorda que pots descarregar el teu exemplar de l'Observatori de l'Esperança tant en català com en castellà. 

Descarrega l'Observatori 2020 (CAT/CAST)

Salut mental i la importància del suport psicosocial

“Descuidar el contacte proper amb les persones que són importants per a vostè és al menys tan perillós per a la salut com l’hàbit de fumar un paquet a el dia, la hipertensió o l’obesitat”[1]. La psicòloga canadenca Susan Pinker va demostrar amb un estudi molt rigorós que els dos factors més importants per arribar als 100 anys son la integració social i tenir relacions properes. Molt per davant de no fumar, no beure, la salut cardíaca o la diabetis.

L’OMS [2] defineix salut com “un estat de complet benestar físic, mental i social, no solament l’absència d’afeccions o malalties”. Ressaltem la incidència en “allò social”. Si aquesta afirmació és evident en la salut general, quina no serà la seva importància en la salut mental.

La societat ha vist com la pandèmia, amb l’exigència del distanciament social i les diferents etapes de confinament, ha fet aflorar el millor i el pitjor de les persones i ha fet que siguem conscients de la necessitat d’estar connectats. Estem esperant els brots verds, els desconfinaments i les vacunes que ens van presentant, per tornar-nos a trobar i abraçar. Ens comuniquem per pantalla plana o ens veiem amb mascareta i ens és difícil copsar els missatges emocionals que les nostres cares transmeten. Una de les tortures més inhumanes és l’aïllament social. Com ben bé reflecteix el protagonista de la pel·lícula El nàufrag, interpretat per Tom Hanks, per tal de poder sobreviure, el protagonista ha de crear una comunitat, parlant amb una pilota de voleibol a la qual personalitzarà.

Els professionals de la salut mental i las autoritats sanitàries som observadors de l’increment del patiment emocional, vivencial i conductual de les persones. Hem vist l’empitjorament de persones amb trastorns mentals que estaven estables. Hem comprovat l’increment de les malalties emocionals com les depressions, les obsessions i les fòbies; els trastorns de la conducta alimentària, les addiccions i les autoagressions han augmentat la seva incidència. S’ha incrementat igualment la taxa de maltractament intrafamiliar. Estem veient persones que s’aïllen a casa seva com si fossin joves de Hikkimori [3]. I la crisi sociosanitària es fa alarmant si parlem de la gent gran i de la soledat no desitjada.

La crisi sanitària de la Covid-19 ha derivat en una crisi econòmica, cert, però també estem veient que s’està gestant una crisi social que afectarà aquelles persones que la pateixin durant molt temps. Un indicador força significatiu és que el consum de psicofàrmacs el 2020 s’ha multiplicat per dos respecte l’any anterior [4].

Els darrers anys de bonança i comoditat, oblidats del tot el patiment i l’esforç dels nostres avis a les postguerres, tant civil com europea, han adormit Europa en la cultura de la “societat del benestar”. Ens hem centrat en la prosperitat i a fer-nos un espai de confort on sentir-nos segurs i còmodes. Pensàvem que l’economia i la ciència ens oferirien el benestar i la seguretat, l’autosuficiència. En aquest afany, però, hem descuidat la natura, la nostra casa comuna i els altres, els que no pertanyen al nostre petit club.

De revertir el descuit del planeta, ja se n’ha encarregat la mateixa natura, amb una de les pandèmies més dures que hagi conegut mai la raça humana. La Covid-19 està fent que els estats, les empreses i tota la societat siguin conscients de la seva vulnerabilitat.

De revertir el fet de centrar les nostres il·lusions en el benestar i en el nostre petit clan, on no hi cap el de fora, hem d’encarregar-nos-en nosaltres. Aquí tenim un repte engrescador i que pot ajudar-nos a bastir un futur millor que el passat postmodern. Seguint la visió aguda de Byung-Chul Han, “el segle XX ha estat el de les guerres i la bogeria, però el segle XXI serà el de la depressió i el suïcidi” [5].

En paraules d’António Guterres, secretari general de l’ONU, es preveu un any desafiant per a la salut mental: “Tot això era cert, fins i tot abans de la Covid-19; ara, però, estem veient les conseqüències de la pandèmia en el benestar mental de les persones, i això és només el començament. Molts grups, inclosos els adults grans, les dones, els nens i les persones amb problemes de salut mental existents, corren el risc de patir greus problemes de salut a mitjà i llarg termini si no es prenen mesures” [6]. I el Papa Francesc ha emprès una lluita ferotge per substituir la “cultura del rebuig” per la “cultura de l’esperança” [7]. El repte del segle XXI serà crear una xarxa relacional inclusiva que, recolzant-se en els forts aculli els febles, i magnànima, que permeti la diferenciació i la llibertat personal.

Els humans som éssers socials i ens necessitem els uns als altres per poder donar el millor de nosaltres mateixos. Som relació des del mes íntim del nostre ésser, fins i tot des dels nostres gens. Ja fa molts anys que s’ha demostrat [8] que el nostre genoma desenvolupa uns gens, unes proteïnes i, finalment, unes característiques i conductes d’acord amb l’entorn en el qual interactuem, de la mateixa manera que el nostre cos genera aptitud i respostes creatives per adaptar-se als impactes del món que l’envolta.

La ciència psicològica va descobrir el segle passat la teoria del Vincle [9] (teoría del apego o attachment theory), que ve a dir que, per a un desenvolupament correcte i equilibrat, el nen necessita una relació de vincle segur des del naixement i, sobretot, durant els primers mesos de vida. I demostra que aquesta capacitat d’interactuar amb l’altre influeix en el creixement harmònic del nen en els aspectes físic, psíquic i social. Aquesta habilitat condicionarà que siguem persones adaptades i lliures o desadaptades i patològiques.

De fet, un del factors més determinants en el desenvolupament d’un trastorn mental és la quantitat i la qualitat de les nostres relacions interpersonals. Els trastorns mentals es generen en soledat, real o sentida, i es recuperen en societat.

De fet, un del factors més determinants en el desenvolupament d’un trastorn mental és la quantitat i la qualitat de les nostres relacions interpersonals. Els trastorns mentals es generen en soledat, real o sentida, i es recuperen en societat.

En psicologia tenim un concepte molt interesant, que són les “carícies” [10]. Tots tenim la necessitat bàsica de ser vistos, i reconeguts, i la situació de més dolor emocional, i molt sovint el preàmbul d’una conducta suïcida, és la vivència existencial de “no ser vist”, de “no importar”.

La pandèmia està provocant molt dolor i patiment, però també ens ha despertat la consciència que hem de treballar plegats per tenir un futur. I si podem, un futur millor, més harmònic amb la natura, més sintònic entre les persones i més afable amb el desafavorit.

Com a psiquiatre, observador privilegiat del cantó fosc de les persones, veig amb il·lusió com van sorgint iniciatives enfocades a l’acompanyament del que està sol, del que és invisible i del que s’autoexclou perquè no entén la societat o no se sent ni escoltat ni acceptat. El Telèfon de l’Esperança, Amics de la Gent Gran, el Telèfon de Prevenció del Suïcidi, i tantes d’altres estan fent una ajuda en l’acompanyament al malalt mental tan revolucionària com el descobriment dels psicofàrmacs o la generalització de la psicoteràpia.

Aquest canvi cultural de cuidar el món on vivim, connectar amb l’altre amb el qui convivim, i acceptar amb compassió, com defensa el psicòleg Gilbert [11], les nostres circumstàncies internes i externes, és una revolució. El seu resultat facilitarà la qualitat de vida de les persones, tindrem una societat amb menys malalties mentals, on els pacients amb trastorns mentals severs se sentiran més vistos, atesos i acceptats. I això és fonamental per a la millora clínica del pacient.

REFERÈNCIES

[1] Pinker, S. (2015). The village effect: How face-to-face contact can make us healthier and happier. Vintage Books Canada.

[2] Organització Mundial de la Salut

[3] Hikikomori és un terme japonès per referir-se al fenomen social que consisteix en persones apartades que han escollit abandonar la vida social; sovint buscant graus extrems d’aïllament i confinament, a causa de diversos factors personals i socials en les seves vides. Al Japó sol afectar més homes que dones. (https://es.wikipedia.org/wiki/Hikikomori#Tratamiento)

[4] La ola de contagios dispara el consumo de ansiolíticos y antidepresivos en una población con miedo e incertidumbre. (2021, 15 de febrer). Noticiaspress.es. http://www.noticiaspress.es/2021/02/la-ola-de-contagios-dispara-el-consumo-de-ansioliticos-y-antidepresivos-en-una-poblacion-con-miedo-e-incertidumbre/

[5] Byung-Chul, H. (2017). La sociedad del cansancio. Herder Editorial.

[6] Organización Mundial de la Salud. (2020, 13 d’octubre). 2020: Un año desafiante para la salud mental. Noticias ONU. https://news.un.org/es/story/2020/10/1482212

[7] “En realidad, una sociedad merece la calificación de "civil" si desarrolla anticuerpos contra la cultura del descarte; si reconoce el valor intangible de la vida; si la solidaridad es activamente practicada y salvaguardada como fundamento de la convivencia”, papa Francisco. (2020, 30 desembre). Conferencia Vaticano [Comunicat de premsa]. https://www.vaticannews.va/es.html

[8] H. Lipton, B. (2007). La biología de la creencia [Llibre electrònic]. LA ESFERA DE LOS LIBROS. http://www.esferalibros.com/libro/la-biologia-de-la-creencia-edicion-10-aniversario/

[9] Bon resum a Wikipedia

[10] A la unitat de contacte o reconeixement l’anomenarem, amb Berne, “carícia” que es defineix com “qualsevol acte que impliqui el reconeixement de la presència d’un altre” o dit d’una altra manera, és qualsevol estímul social dirigit d’un ésser viu a un altre i que reconeix l’existència d’aquest (http://www.cop.es/colegiados/MU00024/caricias.html)

[11] Gilbert, P. (2014). Terapia centrada en la compasión. Editorial Desclée de Brouwer.