Español
Català
Idioma
Francisco Villar: Psicòleg Clínic. Coordinador del programa d’atenció a la conducta suïcida en la infantesa i l’adolescència, Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Membre del grup assessor del Telèfon de Prevenció del Suïcidi i del Grup de Treball en Prevenció del Suïcidi i Joves- Direcció General de Joventut.
Recorda que pots descarregar el teu exemplar de l'Observatori de l'Esperança tant en català com en castellà.
Descarrega l'Observatori 2020 (CAT/CAST)
El Telèfon de Prevenció del Suïcidi (TPS), que va posar en marxa la Fundació Ajuda i Esperança el mes d’agost del 2020, en conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, suposa la creació d’un espai que ofereix acompanyament i resolució de les crisis suïcides les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. És la millor acció de prevenció del suïcidi empresa els darrers anys, per moltes raons, i és comparable a la implantació del Codi Risc Suïcidi (CRS).
El primer element a destacar és que es tracta d’una acció directa que suposa un canvi tangible respecte de la situació prèvia. En la prevenció de la mort per suïcidi, les idees pel que fa a la implantació d’estratègies són tan essencials com els plans i els propòsits; la implantació d’una acció, però, el fet que, a partir del dia de la seva posada en marxa la ciutadania compti amb un número de telèfon on serà atesa per un equip de voluntaris experts, de persones formades específicament en l’acompanyament en les crisis suïcides, és veritablement remarcable.
Un altre element destacable consisteix en el fet que el TPS és una iniciativa liderada i promoguda des de fora dels serveis de salut, una iniciativa social amb suport institucional que implica un canvi molt encertat en la consideració del suïcidi; una primera iniciativa que hauria d’inspirar amb l’exemple d’altres entitats. Des dels serveis de salut s’han realitzat esforços molt importants per atendre una realitat tan dramàtica com el suïcidi, però en el compliment d’aquest compromís s’han pogut afavorir conclusions errònies que, en molts casos, han descoratjat iniciatives fora de l’empara dels serveis de salut. Qualsevol intent de suïcidi està íntimament relacionat amb el dolor i el patiment, els factors de risc relacionats amb el suïcidi (trastorns mentals, adversitats en la infantesa, bullying, mobbing, diferents formes de maltractament i abusos sexuals, dols, atur, privació de llibertat, etc.) suposen llistes molt llargues de situacions particulars generadores de patiment i, entre elles, es troben els trastorns mentals.
En aquest sentit, mentre que dins la població general s’estima que entre un 4 i un 8% d’individus realitzen un intent de suïcidi durant l’adolescència (Evans, Hawton, Rodham, Psychol, &Deeks, 2005; Nock et al., 2008, 2013), el percentatge augmenta fins a un 20 i un 47% en presència de psicopatologies (Bursztein&Apter, 2009). Acceptar aquestes xifres no hauria d’implicar assumir com a certes afirmacions com que el 90% de les persones que realitzen un intent de suïcidi pateixen un trastorn mental. Són afirmacions que no s’ajusten a la realitat, a part de ser especialment incorrectes entre la població adolescent i, a sobre, orienten la feina de psiquiatres i psicòlegs cap a l’alleujament dels símptomes, com per exemple la depressió. Al mateix temps, descoratgen la implicació d’altres entitats, atès que els trastorns mentals es tracten als serveis de salut mental. Algunes de les conseqüències d’aquesta visió reduccionista es tradueixen en un abandonament prematur dels tractaments, i s’estima que entre el 30% i el 50% dels adolescents amb conductes suïcides no s’adhereixen a les recomanacions de tractament.
La predicció de futurs pensaments i conductes suïcides és difícil i complexa (Franklin et al., 2017). En el suïcidi és més senzill prevenir que predir, per això, si parlem de factors de protecció, de factors que ajuden a prevenir el suïcidi, el que s’ha evidenciat és que tots són de caràcter psicosocial, transversals i certs, amb independència d’aspectes culturals. El principal factor protector per al suïcidi és una bona comunicació amb els membres de la família, la participació en les activitats familiars, disposar d’un ambient familiar, d’amistat i escolar de comprensió i suport (Swahn, M. H., et al., 2012; Walsh, E. and L. L. Eggert, 2007).
Els professionals de salut mental, conscients de la importància de la vinculació dels adolescents vulnerables a activitats que fomentin el vincle, la sensació de pertinença, de participar, de ser útils, intentem promoure’ls una certa curiositat i interès per començar alguna activitat, per exemple, esportiva. I ens trobem que, sovint, l’orientació al rendiment d’una gran majoria d’elles, la competitivitat, l’ímpetu dels iguals, tornen a generar una nova sensació de fracàs de vinculació en adolescents vulnerables. D’altra banda, les associacions juvenils, que tant poden fer a favor del sentiment de pertinença entre els joves, acullen els adolescents i joves més motivats, aquells, justament, que no els cal aquesta empenteta inicial. El suïcidi no és una malaltia i, per a la seva prevenció, sobretot quan parlem de la prevenció universal, tots som imprescindibles i tots hauríem de sentir-nos interpel·lats.
Una xarxa integral de prevenció del suïcidi ha d’implicar el desenvolupament d’estratègies i accions concretes, amb l’objectiu d’afavorir la col·laboració, el treball i el suport mutus entre institucions, de manera que s’estimuli el plantejament de nous objectius específics per a la prevenció de la mort per suïcidi.
Perquè una acció sigui útil cal que s’insereixi dins la xarxa que pretén reforçar. És imprescindible que cada un dels fils que s’hi incorporin en faci més estrets els forats, a fi i efecte d’aconseguir que en quedin fora el menor nombre possible de persones. I per assolir aquest objectiu és absolutament necessari no duplicar accions, sinó coordinar-les.
Des del Telèfon de Prevenció del Suïcidi (TPS), per garantir la no-duplicitat, s’ha liderat l’acció en absoluta coordinació amb molts dels agents implicats en primera persona en l’acompanyament, cura i tractament de les persones en risc de morir per suïcidi. S’ha comptat amb l’assessorament de professionals rellevants en la gestió de recursos, però també i sobretot, amb professionals de primera línia dels hospitals i centres comunitaris de referència en l’abordatge de la conducta suïcida, així com amb l’assessorament d’associacions de familiars. Això ha promogut i afavorit accions reals que reforcen les fissures del sistema. Tot seguit s’esmenten algunes d’aquestes accions:
- S’estima que, dels adolescents i adults joves amb ideació suïcida, plans o temptatives, només el 28,3% cerquen ajuda als serveis de salut mental (Hom, Stanley & Joiner, 2015). La posada en marxa del TPS incorpora una línia més àgil, immediata i accessible que els serveis de salut mental per a l’orientació en una crisi suïcida, sobretot per a adolescents. Un adolescent de 15 anys que necessita parlar amb un psicòleg ha de demanar-ho als seus pares, i la primera pregunta dels pares gairebé mai és “quan vols anar-hi?”, sinó “què et passa?”. Aquesta resposta, sens dubte benintencionada en la majoria de casos, sovint suposa el primer impediment per aconseguir ajuda. Un cop superat aquest primer pas, cal demanar hora per al metge de capçalera o metge de família, i justificar la necessitat de fer una derivació a salut mental, amb el consegüent temps d’espera fins a obtenir la primera visita. Aquest retard en l’accés, en l’agilitat de la resposta, sovint acaba significant la resolució espontània de la situació o de la crisi, però també moltes vegades contribueix justament al contrari, a un agreujament de la situació i a una desafecció respecte dels serveis de salut per la inaccessibilitat, culpant-los, injustament, del possible empitjorament.
- El TPS, precisament, pot contribuir a reforçar aquest accés i a facilitar el vincle i l’adherència als serveis de salut mental, afavorint la seguretat de la persona durant el procés d’espera. Per exemple, la restricció de l’accés a mètodes letals està considerada per qualsevol guia de pràctica clínica i per la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) com la mesura més eficaç de prevenció del suïcidi. El 90% dels intents de suïcidi dins el nostre ambient sociocultural es realitzen mitjançant intoxicacions farmacològiques. Aconsellar un familiar d’una persona en crisi suïcida que restringeixi l’accés de la persona en crisi als fàrmacs garanteix la seguretat del pacient, tant se val qui ho aconselli.
- Aquesta millora de l’accessibilitat i l’aspecte més amical permeten també impulsar, des del TPS, accions de rescat de la persona que està en un suïcidi en curs, alertant directament el SEM (Sistema d’Emergències Mèdiques).
- De la mateixa manera que el TPS afavoreix l’accés dels pacients als serveis de salut mental, també contribueix a afavorir la seva seguretat després d’una crisi, oferint un suport addicional als serveis de salut. En el decurs d’una crisi vital es poden tenir diverses crisis suïcides. S’estima que entre el 36% i el 42% dels adolescents que realitzen un intent de suïcidi el tornaran a repetir en els dos anys posteriors al primer intent (Bridge, J. et al. 2006; Lewinsohn, P. et al., 2001). El WHO BIC (briefintervention and contact) (Fleischmann et al., 2008) és un programa de prevenció amb una evidència més gran en la reducció del suïcidi que tractaments psicològics com la Teràpia Cognitiva Conductual o tractaments mèdics com el Liti (Riblet, Shiner, Young-Xu, & Watts, 2017). El WHO BIC consisteix en una intervenció d’una hora amb 9 contactes (presencials o telefònics) programats en els següents 18 mesos. En prevenció del suïcidi tan important és una primera intervenció en la resolució de la crisi com un seguiment proactiu posterior. Per això, la resolució de qualsevol crisi suïcida ha d’anar acompanyada de l’elaboració d’un pla de crisi i de seguretat, que cal mantenir vigents mentre la crisi vital perduri. En aquest pla de crisi, la persona ha d’elaborar (i comprometre’s a seguir) una sèrie de diferents accions adaptatives a realitzar davant d’un intent de suïcidi. Des de la seva posada en marxa, la trucada al TPS s’incorpora com un dels passos adequats a seguir en cas de crisi suïcida. Per tant, fins i tot per a pacients vinculats als serveis de salut mental, el TPS pot tenir un paper important durant les hores en les quals els centres estan tancats, com ara les nits o els caps de setmana, i pot ser un pas previ abans d’anar als serveis d’urgències dels hospitals, sobretot si es tracta de crisis resolubles. D’aquesta manera, s’aconsegueix igualment no carregar els serveis d’urgències.
- Una altra manera d’impactar en la millora de la seguretat de la persona en crisi és oferir suport i orientació als familiars. La Youth-Nominated Support Team (YST), és una intervenció amb molt bons resultats en la reducció d’intents de suïcidi (King et al., 2019), i consisteix a oferir suport als adults que l’adolescent ha seleccionat com els seus referents. Els orientadors d’aquests adults no tenen cap contacte amb l’adolescent, ajuden a ajudar, orienten el qui ajuda. El TPS ofereix també aquesta orientació als familiars de persones en crisi, ajudant-los a ajudar i orientant-los per a la resolució de la crisi.
- La mateixa creació del TPS significa un avanç pel que fa a la visibilització d’una problemàtica tan sensible com és el suïcidi, és una acció que permet trencar l’estigma i el tabú que han envoltat el suïcidi durant massa anys. Posar en marxa un servei d’ajuda a una realitat la fa veritablement real, i la visibilitza de la millor manera possible, oferint vies d’ajuda.
- La creació del Comitè Assessor del TPS ens ha permès, als professionals de primera línia en dispositius de salut, compartir la nostra experiència amb els voluntaris i participar de manera directa en la seva formació, augmentant així la sensació de complicitat i col·laboració davant d’un repte tan important.
La posada en marxa del TPS ha afavorit les accions que hem esmentat, però també ha significat assumir els reptes pendents. D’una banda, s’ha implantat el TPS a les Taules de Salut Mental dels diferents districtes de la ciutat de Barcelona, a fi i efecte d’afavorir que el recurs sigui conegut pels professionals de la salut en general, i per les entitats que treballen en la prevenció del suïcidi.
I d’altra banda, s’ha comprovat la necessitat d’augmentar les xarxes de relació amb totes les entitats socials i d’educació que, sabent-ho o sense saber-ho, estan fent una feina extraordinària en la prevenció del suïcidi. Parlem, per descomptat, dels EAPS (Equip d’Atenció Psicosocial) i de les escoles, però també d’entitats socials i de benestar, prelaborals, etc. En aquest sentit, seria molt útil disposar d’un Codi Risc Suïcidi Social (CRSS) que reunís entitats amb els recursos i la sensibilització necessàries per oferir suport i oportunitat de participació a persones en risc de suïcidi. De la mateixa manera que en activar el Codi Risc Suïcidi (CRS) de salut es realitza una vinculació urgent a la xarxa de salut mental, en activar el CRSS es realitzaria una vinculació preferent a les entitats, properes al domicili de la persona, capaces d’afavorir i millorar la participació de les persones a la comunitat.
Tot això, evidentment, només seria el pas previ per assolir un altre gran repte: implementar aquesta xarxa dins la xarxa, tots els avenços que aconseguim en el món real hauran de tenir la seva implantació a internet, un món cada cop més real, almenys en les seves conseqüències.
Web Design easy&WEB