Humanitat és moviment

Autora: Maria del Carmen de la Fuente (Directora de la Fundació Migra Studium i coordinadora del Servei Jesuïta a Migrants a Espanya)

Recorda que pots descarregar el teu exemplar de l'Observatori de l'Esperança tant en català com en castellà. 

Descarrega l'Observatori 2020 (CAT/CAST)

Aquesta afirmació, que ja coneixíem, l’hem poguda confirmar després d’un any marcat per la pandèmia de la Covid-19. D’una banda, per l’extensió del virus per cada racó del planeta sense que res hagi pogut aturar-lo. De l’altra, perquè les mesures de limitació de la mobilitat per intentar frenar la seva propagació, l’obligació de no moure’ns, han provocat un desconcert i un patiment que moltes persones no havíem sentit abans. I en darrer lloc, perquè les conseqüències d’aquesta aturada involuntària i sobtada són d’un abast que encara no podem dimensionar adequadament, del qual és difícil fer-nos càrrec i que afecta tots els nivells (social, polític, econòmic, psicològic...).

Centrant la mirada en el fet de la mobilitat humana, diríem que aquest temps hem constatat allò que la història ja ens havia mostrat: el moviment és inherent a la condició humana, de manera que quan alguna cosa ens impedeix moure’ns, perdem quelcom essencial i, fins i tot, sentim la nostra existència amenaçada. La humanitat ha estat sempre en moviment; de fet, el món que tenim avui és fruit d’una successió de desplaçaments produïts de forma continuada en el temps, fruit dels moviments migratoris. Els grups humans en general, i les persones en particular, han deixat casa seva, els seus llocs d’origen, per establir-se en altres territoris per raons diverses com les relacionades amb la supervivència, el retrobament amb éssers estimats, la millora de les condicions de vida o la cerca d’un futur diferent, els canvis demogràfics, els conflictes, la violència o les persecucions de grups socials o persones. Fins al punt que nosaltres, tots i totes, podem parlar de l’experiència de migrar com a pròpia, ja sigui perquè ho hem viscut en primera persona o perquè ho han fet altres a la nostra família, fa més o menys temps.

Les dades corroboren com, avui, la humanitat segueix en moviment. Al món hi ha 281 milions de migrants internacionals, és a dir, persones que viuen en un país diferent del país d’origen. Aquesta xifra és la més elevada dels darrers anys (tot i que el 2021 s’espera un canvi de tendència causat per la pandèmia de la Covid-19) i suposa el 3,6% de la població mundial.[1] De tots els migrants internacionals, el 31% es troba a Europa, el 31% a Àsia, el 26% al continent americà, el 9% a Àfrica i el 3% a Oceania. L’edat mitjana de les persones migrants al món és de 39 anys, el 48% són dones i el 73% es troba en “edat de treballar” (entre els 20 i els 64 anys).

Però si acceptem el moviment com a inherent a la humanitat, si el reconeixem present al llarg de la història, si és una constant que arriba fins als nostres dies i amb vocació de continuïtat, ens sorgeixen algunes preguntes: per què diem que les migracions són un fet rellevant del nostre temps? Per què seguim qüestionant el dret de les persones a moure’s? D’on sorgeixen els discursos que associen migracions a amenaça? Per què els estats dediquen tants recursos a evitar-les? Per què tantes persones segueixen morint durant el trajecte migratori? Tot i que no existeix una resposta fàcil i clara per a aquestes preguntes, podem aportar algunes claus que ens permeten apropar-nos a aquestes qüestions i ens ajuden a comprendre per què la mobilitat humana és un repte de la societat actual.

La primera clau és la desigualtat global i té a veure amb l’origen

Vivim en un món desigual, on la distància entre les persones que disposen de més recursos per viure i les que en disposen de menys és cada cop més gran (l’1% més ric de la població posseeix més del doble de riquesa que 6.900 milions de persones).[2] Aquesta desigualtat té conseqüències, com el fet que la vida en alguns llocs del planeta hagi esdevingut impossible, perquè hem acceptat descartar territoris sencers i amb ells, les persones que els habiten. Es tracta de situacions injustes, donat que en moltes ocasions la inhabitabilitat té a veure amb causes externes a la població que hi viu, un exemple clar són els desplaçaments per causes relacionades amb els desastres naturals i el clima, que en l’any 2019 van afectar 24,9 milions de persones.[3] Al mateix temps, és un canvi climàtic que hem acceptat com a “necessari” o “inevitable” per tal de sostenir els nostres nivells de consum i de vida. És a dir, perquè una part del món pugui viure com vol viure, una altra part no pot viure, i el que és més preocupant, no sembla que hi hagi alternatives ni voluntat per generar un canvi.

Aquesta desigualtat es dona en un món globalitzat on tot circula (els recursos i mercaderies, les persones, la informació) i on tot s’exhibeix. No és una situació que es pugui o es vulgui amagar, ans al contrari, cada cop és més fàcil que les persones des de qualsevol lloc del món tinguin informació instantània del que succeeix en qualsevol altre lloc. I d'aquesta manera està a l’abast de tothom comparar formes i condicions de vida, valorar les oportunitats disponibles i projectar les que podríem tenir en altres llocs. És a dir, és una desigualtat coneguda i reconeguda, tant per a qui la genera com per a qui la pateix.

La segona clau són els murs i té a veure amb el trànsit i l’arribada

En aquest escenari de desigualtat visible i manca d’alternatives, es donen dos moviments: d’una banda la societat “descartada” cerca la forma de canviar la seva situació i sovint, la forma de fer-ho és a través d’iniciar un procés migratori; d’una altra banda, la societat “privilegiada” sent la necessitat de protegir el seu benestar i sovint, la forma de fer-ho és construint murs. Aquests murs prenen formes diverses i són més o menys visibles:

Les tanques i fronteres visibles

Tenen per objectiu frenar físicament l’entrada de persones en un territori. A Europa tenim un clar exemple en la Frontera Sud, però aquest és un més dels murs que existeixen avui al món i que, de fet, no han deixat de construir-se: en els darrers 30 anys s’han multiplicat per 10 els murs a les fronteres d’arreu del món.[4] La realitat ens diu que aquests murs són incapaços de frenar persones que han pres la decisió de migrar, però també que les obliguen a cercar vies alternatives per poder creuar les fronteres, rutes migratòries sovint controlades per màfies i en les quals es veuen abocades a arriscar la vida (el 2020 les morts en les rutes migratòries cap a Espanya van augmentar un 143% respecte a l’any anterior).[5]

Les fronteres invisibles

Les persones que aconsegueixen arribar al seu destí no acaben en aquest punt el seu procés migratori, ans al contrari, continuen trobant-se amb fronteres, que són invisibles, però que dificulten fer real el seu projecte vital. Centrant-nos en el cas d’Espanya (que és semblant al d’altres països) aquestes fronteres prenen forma de normes i lleis que, en lloc de posar al centre la vida, sotmeten les persones a veritables curses d’obstacles per aconseguir quelcom bàsic com exercir els seus drets i gaudir d’una vida digna. El resultat és que aquestes persones viuen abocades a l’exclusió social i a la supervivència, tal com ho indiquen algunes dades del nostre context:[6]

- Entre la població d’origen migrant que viu a Espanya, i que representa el 16,32% del total de la població, les taxes de risc de pobresa i d’atur de la població d’origen immigrant (59% i 23%) superen les de la població espanyola (23% i 17%).

- El 75% dels treballadors immigrants realitzen tasques que se situen en la part més baixa de l’estructura ocupacional, en sectors com el treball de les llars i les cures, la construcció, l’hostaleria o l’agricultura (d’altra banda definits com a essencials). Només el 25% estan ocupats en el sector dels serveis de mitjana o altra qualificació.

- L’11% de les persones immigrants treballen informalment (sense contracte) i el 40% ho fa amb contractes temporals (el doble que en el cas de les persones espanyoles).

La situació s’agreuja per a les persones en situació administrativa irregular, les que acostumem a anomenar “sense documentació” o “sense papers” i que, tot i que a Espanya no existeix cap registre i per tant no sabem quantes són, l’any 2019 es calculava que arribaven a ser entre 390.000 i 470.000 persones.[7] Viure en la irregularitat comporta viure en una desprotecció total, amb la por de ser expulsat i sense recursos econòmics per la impossibilitat d’accedir a un contracte de treball. Aquesta situació és difícil de superar, atès que per fer-ho cal esperar un mínim de tres anys per accedir al procediment anomenat “d’arrelament social”, que entre d’altres condicions requereix que la persona disposi d’una oferta de treball per a un any i a jornada completa (una qüestió que cada cop és més difícil).

La tercera clau és la por i té a veure amb la possibilitat de construir futur

Quan les persones migrants arriben a les ciutats i pobles, ho fan amb les seves idees, patrons culturals, creences i valors. És a dir, les persones que migren no ho fan només amb la seva capacitat de treball, ho fan amb tota la seva vida i també amb la seva història. Això comporta un increment de la diversitat que no sempre és vista com a oportunitat i que pot generar com a resposta la indiferència o el rebuig. Totes dues respostes tenen com a origen la por. La por a qui és diferent, a qui ve de lluny i, en el fons, la por que el “meu món” canviï, a perdre allò que tinc per haver-ho de cedir a qui ve de fora.

La por és una emoció legítima, però es pot alimentar o desconstruir. Fer una cosa o l’altra possibilitarà construir una societat diferent i permetrà imaginar-nos com un nosaltres o mantenir-nos en el “nosaltres” i “ells”. És una qüestió urgent preguntar-se quin és el futur que desitgem. Volem viure tenint por de les persones amb les quals convivim i amb les quals conviurem? Més encara, volem viure tenint por del que som, humanitat en moviment?